Web de ICV

ICV celebra l'alliberament de l'activista catalana a Cisjordània Ariadna Jové però condemna la “impunitat” amb què actua l'Exèrcit d'Israel

Dl, 08 Feb 2010 17:23:00 +0100

El diputat i portaveu ecosocialista al Congrés, Joan Herrera, registra una bateria de preguntes arran de la detenció de l'activista catalana Ariadna Jové que suposa una violació dels Acords d'Oslo

ICV demana a Zapatero "serenitat" i "coherència" per sortir de la crisi econòmica

Dl, 08 Feb 2010 14:53:00 +0100

Laia Ortiz explica que Joan Herrera traslladarà el rebuig a la retallada de despesa en el pacte d'infraestructures en una reunió avui i demana al president que solucioni el binomi de negociar les mesures econòmiques amb la dreta i les socials amb l'esquerra

Joan Herrera a El Café de la República

Dl, 08 Feb 2010 14:21:00 +0100

El secretari general d'ICV, Joan Herrera, serà entrevistat al programa El Café de la República que dirigeix i presenta el periodista Joan Barril.

Laia Ortiz a L'Oracle

Dl, 08 Feb 2010 14:16:00 +0100

La portaveu d'ICV i diputada al Parlament de Catalunya, Laia Ortiz, participarà en la tertúlia del programa L'Oracle que dirigeix i presenta el periodista Xavier Graset.

Joan Herrera a Tot és molt confús

Dl, 08 Feb 2010 14:13:00 +0100

El secretari general d'ICV, Joan Herrera, serà entrevistat el pròxim divendres al programa dirigit i presentat pel periodista, Pere Mas.

En defensa dels bombers

Joan Saura — Dl, 08 Feb 2010 11:20:00 +0100

A Catalunya tenim el privilegi de comptar amb un dels millors cossos de bombers, amb un prestigi consolidat internacionalment, que demostra la seva vàlua afrontant amb professionalitat i eficàcia més de 80.000 serveis l’any. És el mateix cos de Bombers que el 21 de juliol passat, en les tasques d’extinció de l’incendi d’Horta de Sant Joan, va patir l’atrapament mortal de la unitat del GRAF Lleida. En aquest accident, en Jaume Arpa, en David Duaigües, en Ramon Espinet, en Jordi Moré i en Pau Costa perdien la vida i en Josep Pallàs quedava greument ferit.
Aquest accident va ser conseqüència d’un seguit de factors adversos que s’han explicat amb detall en l’informe que s’ha enviat a la jutgessa i, quan m’ho ha permès el secret de sumari, en les meves dues compareixences al Parlament a petició pròpia; amb la informació lliurada als familiars de les víctimes i als representants sindicals; en una roda de premsa de tres hores en què es va repartir i explicar l’informe elaborat pels Bombers relatant minut a minut tot el que va passar; i també amb el contacte permanent amb els mitjans de comunicació. No s’ha fet mai pública tanta informació sobre la gestió d’un incendi.

El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i el mateix cos de Bombers de la Generalitat han estat els primers interessats a voler estudiar què va passar exactament. La intenció no era ni buscar un culpable entre les persones que ho van donar tot en aquell incendi, ni cobrir o defensar ningú. El culpable és el foc i els seus autors. Però cinc dels nostres millors bombers hi van perdre la vida i havíem de saber què va passar i què es pot fer per millorar els nivells de seguretat que hi havia fins aquell moment. Dels accidents se n’aprèn, quan es disposa a posteriori de tota la informació. I aquest és l’exercici que estem fent.
El dia 20 de juliol hi havia un operatiu dimensionat per a un incendi de 60 hectàrees, amb una vegetació i orografia difícils. La tarda del 21 es va complicar molt per les ratxes de vent, amb contravents imprevisibles, múltiples reproduccions del foc i el tràgic accident. Tot i aquestes condicions dures, els Bombers van evitar que el foc arribés a Horta de Sant Joan.
Un primer informe dels Agents Rurals atribuïa la causa de l’incendi a un llamp, però es van investigar també altres hipòtesis i, finalment, es va aconseguir detenir els dos presumptes culpables, amb el posterior reconeixent de l’error inicial. És un èxit de la investigació dels Mossos d’Esquadra, que han estat treballant sota el secret del sumari decretat per la jutgessa.
Darrere d’aquest incendi d’Horta de Sant Joan hi ha molt dolor personal, tant de les famílies com dels amics dels bombers morts i ferits, i també de tot el col·lectiu dels Bombers. Reclamem que es respecti aquest dolor i que ningú l’instrumentalitzi.

MOLT AVIAT vam veure, però, com alguns aprofitaven aquest accident per sembrar el dubte sobre el bon servei dels Bombers i treure’n un interès. L’oposició diu que no els vol atacar, però, d’altra banda, els acusa de relaxació o de manca de coordinació. Com es pot dir això d’uns servidors públics amb un historial com el seu? S’han fet servir sense escrúpols dades imprecises i, en alguns casos, rotundament falses, que han provocat un dany immerescut al cos de Bombers. I cal recordar una obvietat, que qui defensa l’interès públic no és l’advocat d’una part, tot i que alguns li han donat més credibilitat que als informes oficials.
La realitat és que tenim uns bombers que porten la professionalitat més enllà del seu deure, que arrisquen la seva vida per assegurar la nostra tranquil·litat. Les persones que érem aquells dies a Horta de Sant Joan vam poder comprovar com van treballar en torns molt durs, en condicions adverses i amb l’estrès que suposà l’accident mortal de GRAF Lleida.

A partir d’aquesta constatació, el que hem proposat són un seguit de millores amb l’objectiu de reforçar encara més les mesures d’autoprotecció, en línia amb l’augment de personal i la modernització de les instal·lacions, els vehicles i el material que ja estàvem duent a terme 1, tal com vaig exposar en seu parlamentària. L’oposició no ha dit res sobre aquestes propostes de millora.
Vivim en un país democràtic on les institucions funcionen. Cal que tots plegats apel·lem al sentit comú i deixem que la justícia faci la seva feina. Hi ha una investigació judicial oberta i n’hi ha una d’interna, que depèn del Comitè de riscos laborals i salut del mateix cos de Bombers. A què treu cap, doncs, senyor Mas, crear ara una tercera instància investigadora, contradient, a més a més, el seu compromís de l’any 2002: “No demanaré mai cap comissió d’investigació parlamentària, encara que sigui a l’oposició, perquè només serveixen perquè els polítics es tirin els plats pel cap”? Com que no tenim res a amagar, també hi col·laborarem per poder contribuir a una anàlisi rigorosa. Però reclamem més respecte per la tasca d’aquests professionals i pel seu dolor. En política no s’hi val tot per criticar l’adversari. No permetrem que es malmeti la imatge i l’autoconfiança que necesita i es mereix el nostre cos de Bombers.

Acte d'homenatge als companys afusellats del PSUC

Dl, 08 Feb 2010 10:00:00 +0100

Com cada any, i conjuntament amb els seus familiars i l'Amical, celebrarem l'acte d'homenatge a la memòria dels nostres companys del PSUC Francesc Serrat (Cisquet), Manuel Donaire, Juan Arévalo, i Hernández que foren afusellats el 28 de febrer de 1946 i dels companys Joaquim Puig i Pidemunt (Director de Treball), Pere Valverde, Àngel Carrero i Numen Mestre, afusellats com els altres, al camp de la Bota, el 17 de febrer del 1949, com també, a la de tots els que foren immolats per la llibertat durant la dictadura.

L’enganyosa proposta dels 67 anys

Joan Herrera — Dg, 07 Feb 2010 09:00:00 +0100

Ara no fa ni dos anys que José Luis Rodríguez Zapatero ens estava dient que havíem superat el nivell de renda d'Itàlia i que érem la vuitena o la novena economia del món i altres perles semblants sorgides del barret màgic i imprevisible del president. Dos anys després, ens trobem immersos amb Grècia i Portugal en una greu crisi econòmica, la premsa internacional –molt especialment l’econòmica- parla de “Spainful” i altres titulars que estan fent oblidar aquells altres titulars de fa pocs anys que parlaven del “miracle espanyol” i els organismes internacionals que representen el capitalisme ens emplacen a estrènyer-nos el cinturó.

Com ha reaccionat el Govern de Zapatero? Doncs de la pitjor manera possible: amb diferents propostes (jubilació als 67 anys) algunes de les quals ràpidament retirades(pujar el temps per calcular les pensions dels 15 als 25 anys), mesures que han estat matisades però que representen un gir a la dreta en aquell camí que el mateix Zapatero ens havia assegurat fa poc per on ens havíem de dirigir per sortir de la crisi (la via de les polítiques públiques).

Tot i que es compartit per tothom la necessitat de reforçar l’estructura d’ingressos del Sistema de Pensions, la proposta no pot ser més inoportuna, en el temps i en les formes. En un moment en què tenim més de quatre milions d’aturats, amb l’atur juvenil que s’apropa perillosament al 40%, amb superàvit als comptes de la Seguretat Social i enmig d’un procés de diàleg i concertació social, una proposta com la d’allargar l’edat de jubilació no fa més que demostrar la incapacitat del Govern per llegir la situació de crisi i les seves conseqüències. Ni es generarà ocupació, ni es millorarà el model, ni es propiciarà un millor escenari pel diàleg social.

Al contrari, és profundament injusta i injustificable, tapona l’entrada al mercat laboral dels joves i finalment, és una retallada de drets socials sense precedents en un moment on la Seguretat Social té superàvit. I al capdavall, allò més escandalós de l’enganyosa proposta de la jubilació als 67 anys és que és el millor regal per als bancs, un dels principals culpables de l’actual situació econòmica, que ja es freguen les mans pensant en l’increment dels plans de pensions davant l’alarma social que està provocant la proposta entre els ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Les propostes semblen més dirigides a llençar missatges de reformes estructurals als mercats internacionals que no pas a tractar amb rigor la viabilitat de les pensions o la sortida de la crisi.

La resposta a unes propostes que podrien portar perfectament el segell del PP o de la CEOE ha estat contundent des dels sindicats i des d’alguns partits polítics (ICV, IU). Zapatero, després de la seva visita a Davos, sembla que ha volgut calmar els mercats internacionals enviant-los el missatge que Espanya es posa les piles. El problema és que acontentar els totpoderosos de Davos passa per parlar de flexibilitat laboral, allargament de l’edat de jubilació, de baixar els sous. Davant aquesta ofensiva del Govern Zapatero a cop de propostes que sonen més aviat, de moment, a globus sonda, ja es comença a parlar de vaga general. ICV seguirà al costat dels treballadors i treballadores i al costat dels sindicats, i demanem a Zapatero que torni a les posicions d’esquerres i deixi d’estar segrestat per les veus de Davos, dels organismes internacionals o de la premsa financera. El problema no són els més vulnerables (els pensionistes, els joves aturats, els immigrants), el problema són els poderosos (els banquers que guanyen fins i tot quan ho fan malament, dels empresaris que estafen i a sobre se’n riuen).

Fixem-nos també que el debat sobre les pensions no és nou. De fet, cada cert temps des de fa trenta anys que se’ns anuncia el final del nostre sistema de pensions en un futur pròxim i quan arriba ens trobem que els presagis pessimistes no s’han complert. El rerefons és l’intent de substitució del sistema social de pensions pel sistema privat en una altra mostra que existeix un dogmatisme neoliberal camuflat en presumptes debats benintencionats que emplacen el Govern a canviar el model abans que el sistema de Seguretat Social faci fallida.

Però la realitat en els darrers 30 anys ho desmenteix i avui dia hi ha 20 milions de treballadors cotitzants i la situació financera del sistema de pensions és positiva, ha presentant excedents en els últims anys de forma recurrent (8.000 milions € al 2008; més de 8.000 milions al 2009, dels quals 2.500 milions € ho són en el seu segment contributiu; 2.700 milions € és la previsió de superàvit global per a 2010, per citar alguns), el Fons de Reserva arribarà aviat als 62.000 milions... Ens trobem, doncs, davant un altre intent de desmantellar el nostre sistema de protecció social i ara qui hi ha al darrere és un Govern que presumeix de progressista. Mentrestant, el president del Banc de Santander es vanta d’haver guanyat 8.943 milions d’euros el 2009, les entitats bancàries espanyoles no donen crèdit als petits empresaris, els alts directius viuen satisfets amb contractes blindats… però el suposat progressisme del PSOE apunta cap als treballadors i treballadores en una altra demostració que l’Executiu és feble amb els forts i fort amb els febles.

El Govern de Zapatero, desorientat per unes xifres d’atur desbocades que s’han situat al precipici dels 4 milions de desocupats, es va encaminant cap a la via del conflicte social. Si finalment tria el camí traçat per Davos i s’agenolla als interessos de la dreta econòmica, el conflicte estarà servit. I a nosaltres ens tindrà enfront.

Joan Herrera Torres

Secretaria General d’ICV i diputat al Congrés

Joan Herrera: "Serem molt bel·ligerants quan Zapatero fa una proposta pròpia d'un Govern de dretes"

Ds, 06 Feb 2010 13:26:00 +0100

El secretari general d'ICV creu que els sindicats i la gent d'esquerres han aturat una reforma laboral amb retallada de drets i emplaça a fer el mateix amb la proposta sobre les pensions i l'edat de jubilació

Joan Herrera qualifica d'"escandalos" i "dogmàtic" que la patronal i els bancs parlin de retalls i presumeixin de beneficis

Dv, 05 Feb 2010 19:26:00 +0100

El candidat d'ICV assegura que la seva formació "no acceptarà retallades" i demana més exigència a les entitats financeres

Moció de rebuig a la candidatura del cementiri nuclear d'Ascó

Dv, 05 Feb 2010 12:32:00 +0100

Moció de rebuig a la candidatura del cementiri nuclear d'Ascó que insta a l’Ajuntament d’Ascó a revocar l’acord per optar a albergar un Magatzem Temporal Centralitzat de residus nuclears.

Canvis que cal fer i que ningú més no farà

Dv, 05 Feb 2010 12:10:00 +0100

Conferència de Joan Herrera del 4 de febrer, Can Felipa, Barcelona

Tall de veu Herrera conferència CANVIS4

Dj, 04 Feb 2010 21:02:00 +0100

Tall de veu Herrera conferència CANVIS1

Dj, 04 Feb 2010 20:58:00 +0100

Tall de veu Herrera conferència CANVIS2

Dj, 04 Feb 2010 20:56:00 +0100

Recull d'Acció de Govern

Dl, 01 Feb 2010 19:24:00 +0100

Recull d'Acció de Govern de la Generalitat de Catalunya del 25 al 31 de gener de 2010

La insostenible hipoteca del cementerio nuclear

Joan Herrera — Dl, 01 Feb 2010 11:12:00 +0100

La radiactividad, y por tanto la peligrosidad, de los residuos nucleares persiste por miles de años. Cuando uno pregunta qué hacer con dichos residuos, la fe pro nuclear obliga a responder lo que se respondía hace 30 años: de aquí a 20 años ya se encontrará una solución, perpetuándose así la inmadurez tecnológica de la energía nuclear al no saber qué hacer con los residuos que genera. Quizás por eso, mientras no se sabe cómo eliminar esa radiactividad, en los países europeos más avanzados el pacto sobre dónde albergar los desechos radiactivos se ha construido consensuando una fecha límite para dejar de generar esos residuos.

En este contexto, sólo desde el rigor podíamos abordar el espinoso debate de los residuos nucleares con un cierto sentido del equilibrio territorial, con la información y el tiempo precisos para conseguir el consenso social, político y ambiental. Éstos fueron los requisitos que pedimos cuando, en el año 2006, la Comisión de Industria aprobaba una Proposición No de Ley que abría el proceso para la construcción del Almacén Temporal (por 60 años) Centralizado de Residuos Radioactivos de Alta Actividad (ATCRRAA), en una denominación sin eufemismos.

No era la primera vez que se quería resolver qué hacer con los residuos radiactivos, pero de nuevo se volvía a reproducir el mismo error: decidir dónde albergar todos los residuos sin consensuar previamente un calendario que determinase hasta cuándo generar residuos. Ése fue el motivo principal por el que dicha propuesta contó con la oposición de ICV e IU.

Quizás a sabiendas de ese pecado original -la falta de consenso-, el presidente del Gobierno me contestaba, en el debate del Estado de la nación del mismo año, que el tema de los residuos nucleares exigía un amplio consenso social y político, incluidas las organizaciones defensoras del medio ambiente, y el mayor consenso territorial posible. Por aquel entonces el presidente se había comprometido a consensuar un calendario de cierre, hoy por hoy descartado por el mismo Gobierno, siendo éste el espacio para construir el acuerdo social, político y ambiental.

A éste se le debía sumar el imprescindible consenso territorial. Con este último objetivo, el decreto que abre el proceso en verano del 2006 da la capacidad de propuesta a las Comunidades Autónomas, en correspondencia con el mandato del Congreso, en el que se hablaba de la adecuada concertación con éstas.

Pero el proceso se precipita el pasado 23 de diciembre, cuando se aprueba la orden que abre la convocatoria para decidir dónde irían a parar todos los residuos nucleares de España. En dicha convocatoria se cambian las reglas del juego, no dejando a las CC AA papel decisivo alguno. Sin calendario de cierre, se renunciaba al consenso social y ambiental, pero con la resolución se prescindía del consenso territorial.

En la España de las autonomías, éstas no tenían nada que decir, como bien ilustró el ministro Sebastián al declarar que no importaba para nada la opinión de un presidente autonómico. Se pretendía así construir candidatos haciendo que la exclusiva voluntad de una localidad pueda condicionar las voluntades de toda una comarca o una comunidad y establecer estrategias de desarrollo que van mucho más allá de su propio término municipal.

A esto se le añade que el procedimiento difícilmente permite informar y hacer participar de modo suficiente, y ello por su carácter abreviado -un mes para presentar candidaturas, 20 días para alegaciones-, lo que podría contravenir la Directiva de Aarhus en materia de participación e información ambiental.

La primera pregunta que se plantea es por qué se han hecho tan mal las cosas, llegando a romper las reglas de un Estado que se llama autonómico. Y otra, aún más relevante: ¿estamos a tiempo de arreglarlo? Las prisas se explican, dicen, por la saturación en las piscinas de las centrales, y sobre todo, porque los residuos de Vandellós I, depositados en Francia, tendrán un coste a partir de 2011 de 60.000 euros diarios. Pero no explican que la mayor parte de ese dinero se dejará en régimen de depósito, volviendo a disponer de los recursos una vez hayamos hecho el proceso con el tiempo y con las formas que se necesitan.

Quizás, la respuesta más solvente para explicar tantas prisas y tan malas maneras está en que la pretensión de resolver dónde poner los residuos sin decidir hasta cuándo seguirán operando las centrales, solventa el principal problema de la energía nuclear: ¿qué hacer con los residuos? A las empresas no se les exige nada a cambio y se permite que las plantas puedan operar más allá de los años para los que fueron diseñadas. Conocemos las consecuencias: un proceso que hoy ya no se puede resolver con consenso social y político, un proceso en el que ni tan siquiera cabe el consenso territorial.

El Gobierno puede optar por forzar las cosas y encontrar una ubicación, pero un proceso con tan pocas garantías y en el que se han cambiado las reglas del juego a mitad de la partida, además de ser inaceptable políticamente, es recurrible judicialmente. La otra opción es poner el contador a cero, parar el proceso y empezar a hacer las cosas bien desde un principio.

Proposició no de Llei per paralitzar el cementeri nuclear

Dv, 29 Gen 2010 16:12:00 +0100

Tall de veu Camats Comissió Investigació

Dj, 28 Gen 2010 18:23:00 +0100

Copenhagen-Catalunya: canvi climàtic. Punt i seguit

Francesc Baltasar — Dg, 03 Gen 2010 13:50:00 +0100

El govern de Catalunya està compromès amb la via de la UE d'assolir una reducció del 20% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle per al període 2013-2020. I des de Catalunya contribuirem a assolir decisions sòlides i ambicioses, i legalment vinculants, el 2010

Les conclusions sorgides de la cimera de Copenhaguen no poden deixar-nos indiferents davant els escenaris que se'ns projecten d'ara endavant. El full de ruta de Bali aprovat fa dos anys indicava que Copenhaguen seria un punt culminant i d'inflexió cap a una nova orientació del desenvolupament ambiental, social, econòmic, ètic i de seguretat. Era el moment per a una resposta clara als grans reptes que el canvi climàtic planteja, però no ha pogut ser, tot i disposar finalment d'un Acord de Copenhaguen.

Des de Catalunya, veiem insuficient aquest acord, tant pel contingut com pel caràcter no vinculant. Defugint els esforços fets per la Unió Europea, l'acord no estableix un futur tractat post-Kyoto, ni objectius de reducció d'emissions de CO2 per a l'any 2020 o per a l'any 2050 que evitin els impactes negatius del canvi climàtic, ni tampoc estableix quan es començaran a reduir les emissions globals. Recull únicament que els països desenvolupats informaran dels seus plans de reducció d'emissions per al 2020 i que, ara per ara, sumen un valor per sota del 25%-40% establert per l'IPCC com a necessari. No obstant això, l'acord ha assolit fites que fins ara vèiem llunyanes: és el primer document que rep el suport de tots els països grans emissors. Per primera vegada els països que no han signat el Protocol de Kioto reconeixen el canvi climàtic com un problema universal; els països industrialitzats accepten que s'han de fixar objectius de reducció, i els emergents, que han de dissenyar accions per atenuar el seu ritme de creixement d'emissions.

El govern de Catalunya està compromès amb la via de la UE d'assolir una reducció del 20% de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle en el període 2013-2020. I des de Catalunya contribuirem a assolir decisions sòlides i ambicioses, i legalment vinculants, el 2010, com és promoure les xarxes de governs regionals per desenvolupar una visió compartida en matèria de canvi climàtic. Aprofitarem també que Catalunya ocupa la representació de les comunitats autònomes en matèria de medi ambient -i, per tant, participa en els consells de ministres- durant la presidència espanyola de la UE en el primer semestre del 2010, per donar suport al govern espanyol perquè continuï la via iniciada per la UE. I sobretot mostrarem el nostre compromís amb l'acció: seguirem desplegant el pla marc de mitigació del canvi climàtic 2008-2012 amb fermesa i amb la màxima concertació amb els agents econòmics i socials de Catalunya; continuarem aprofundint en els estudis sobre els efectes del canvi climàtic a Catalunya per tenir a punt un pla d'adaptació el 2012; i insistirem amb les nostres propostes per assolir un desplegament efectiu i just del paquet energia-clima a l'Estat espanyol i al conjunt de la UE.

Procés de canvi
En definitiva, Copenhaguen, de ser el punt d'inflexió i de llançament d'una nova manera d'entendre el desenvolupament econòmic, ha passat a ser un punt de partida que persegueix la immediata posada en marxa d'accions. Per tant, hem de veure-ho no com un punt d'arribada, sinó com una etapa més en el procés de canvi cap a una economia baixa en carboni. Aquesta etapa, però, també ha evidenciat que, davant la realitat d'un feble compromís per part dels estats, existeix una altra realitat compromesa i amb voluntat de treballar i portar a la pràctica solucions als reptes del canvi climàtic. Els moviments socials, el sector privat i els governs locals i regionals han demostrat que és possible avançar malgrat tot, i que, si és necessari, caldrà construir una via des de baix cap a dalt que doni solucions i plantegi alternatives viables de desenvolupament que integrin el factor clima.